La Travessa dels Pirineus: Dia 16: Del refugi de Juclar al refugi de Cabana Sorda (8km)

A les set del matí, puntualment, sona el despertador del maleït mòbil. Al igual que ens va passar al refugi d'Ulldeter ja fa tres estius, hem pogut disposar de tota una habitació per nosaltres sols. I sort n'hem tingut, perquè la mida de l'estança no lligava massa amb les sis lliteres que es repartien a banda i banda de la porta! Si ahir vespre haguéssin aparegut al refugi uns quants excursionistes més, hauríem dormit en una autèntica llauna de sardines!

A tres quarts de vuit ja som al menjador del refugi, on ahir vam sopar en abundància (macarrons a la bolonyesa, botifarra i fruita en almívar) i on avui esperem rebre un esmorzar proporcional. No hi ha massa gent i el guarda encarregat dels esmorzars no tarda en preparar-nos el que ahir a la nit vam demanar (un esmorzar dolç i un de salat). Amb la taula ben plena comencem a ingerir calories en forma de torrades, embotits, melmelades, galetes, etc. Un esmorzar cinc estrelles!

A les nou del matí ho tenim tot a punt per iniciar aquesta segona jornada, que tenim previst acabar al refugi lliure de Cóms de Jan. La idea que portàvem de casa era, de bon matí, fer un puja i baixa ràpid a l'Alt de Juclar (2589m) des del mateix refugi, aprofitant que es tracta d'una muntanya inclosa en el projecte "100 Cims". La idea ja va quedar descartada ahir a la nit quan un dels guardes del refugi ens va explicar que la ruta presenta alguns passos complicats que requereixen l'ús de corda. Així que sense corda i sense coneixements de com utilitzar-la, el guarda ens recomana que ens acostem al Pic d'Anrodat i que des d'allà carenegem cap a l'oest per retrobar de nou el camí cap al refugi de Cóms de Jan. No ens imposem res i decidim que quan estiguem en camí ja anirem escollint què fer en cada moment.

9:20. Deixant a la nostra esquena els paisatges de Juclar, iniciem un curt descens seguint el desguàs de l'estany primer fins arribar a una bifurcació de camins. Continuant recte aniríem direcció Envalira passant pel refugi del Siscaró, o tindríem l'opció de davallar cap al Pont de la Baladosa, situat a la part baixa de la vall d'Incles.

Nosaltres girem a la dreta seguint les marques de pintura blanc-i-vermella del GRP andorrà, una ruta circular d'uns 100km que dóna la volta al país. El camí s'enfila tant que als pocs minuts hem d'aturar-nos per començar a treure'ns capes de roba de sobre!

10:00. El camí, al sud de les imponents parets de la cresta de Juclar, ens ofereix unes molt bones vistes de l'entorn. Darrera nostre, i cada vegada més lluny, la característica silueta del Pic d'Escobes es retalla en el cel blau del matí.

Cota 2300m aproximadament. Al sud-oest se'ns obre la majestuosa vall d'Incles, esquitxada de petites bordes, amb les pistes d'esquí de Soldeu-El Tarter com a teló de fons.

I al sud-est podem contemplar els verds prats que envolten els estanys del Siscaró.

10:30. Cota 2200. Ens trobem a l'obaga de Juclar i el que veiem és una mica descoratjador. Per continuar la ruta, ara hem de baixar gairebé dos-cents metres de desnivell fins al fons de l'alta vall d'Incles per després tornar a guanyar alçada per l'altra vessant. Però no ens podem pas queixar, a muntanya això és el que hi ha!

La baixada, entre matolls i alguns pins a la part més baixa, és molt pronunciada. L'aigua, que baixa pels rierols i que sovint ocupa els estrets corriols, tampoc ajuda gaire a poder avançar amb certa lleugeresa. Per sort, la vall d'Incles mostra una esplendor més pròpia de la primavera que pas del mes d'agost i de tant en tant anem deixant perdre la mirada cap a l'emboirat port d'Incles i cap als atractius pics d'Anrodat i Fontargent (imatge de l'esquerra).

Riu del Manegor, que juntament amb el riu de Juclar formen més avall el riu d'Incles.

La boira dansa damunt del port d'Incles (2262m).

11:00. Als prats de Manegor prenem la que serà la decisió clau del dia: escollim apropar-nos a la zona del Pic d'Anrodat (tal i com ens va recomanar el guarda de Juclar), enlloc de seguir el camí (GRP) que ens portaria còmodament al refugi de Cabana Sorda, a mig camí del refugi dels Cóms de Jan.

Comencem a guanyar el desnivell perdut anteriorment de forma lenta però còmode. Les ziga-zagues del corriol estan ben definides i la pujada no se'ns fa gens pesada. A mig fer, i just abans d'arribar a la zona de l'estany d'Anrodat, fem una pausa en una roca disposada com un petit balcó sobre la vall d'Incles per fer un mos. Aquest és un dels petits plaers que es poden trobar a la muntanya. Un petit racó banyat de solitud i silenci per a gaudi dels sentits.

11:40. Les petites basses d'Anrodat (2240m) es troben situades en un magnífic replà sobre la vall d'Incles.
Nosaltres, després de xerrar amb un solitari excursionista estranger, continuem en direcció nord-oest dirigint-nos cap a l'estany de l'Isla.

12:00. Estany de l'Isla (2367m) i Pic d'Anrodat.

Aquesta perspectiva ens permet entendre el perquè del nom d'aquest estany.

12:30. Hem deixat enrere l'estany de l'Isla, inclosos un pescador i una parella d'excursionistes vaguejant, i ens hem encaminat, tot decidits, cap al cim del Pic d'Anrodat per la seva cara sud-est. Ai las, on ens hem ficat! Donant una ullada al mapa Alpina, ja hem pogut veure que no hi havia cap camí dibuixat per arribar-hi des de l'estany, però el que no esperàvem és que, sobre el terreny, les marques de pintura groga seguissin, estrictament, la vertical entre la base i el cim de la muntanya. El resultat d'anar unint els punts grocs és demencial. Peus i mans s'alternen coordinadament per anar guanyant alçada a poc a poc. Per sort, un fet juga a favor nostre: l'herba, que no creix de forma uniforme, ha creat una mena d'estretes terrasses que ens permeten anar avançant com si d'una escala es tractés. Però aquesta avantatge no deixa de ser una simple anècdota en el nostre penós ascens de gairebé 400 metres de desnivell. Avui tocarà llepar!

Boires a la carena entre l'Anrodat i el Pic de Fontargent.

L'estany de l'Isla es va fent petit.

13:00. A 2730 metres d'alçada gairebé ja ni recordem el que hem hagut de passar per arribar fins al cim. Hem sotmès el Pic d'Anrodat als nostres peus! La llàstima és que les boires, una vegada més, no ens permeten gaudir de les magnífiques panoràmiques que de ben segur ofereix aquesta privilegiada talaia francoandorrana. De tant en tant escampa una mica i podem llançar la mirada a les muntanyes andorranes. Les franceses, ni les ensumem!

Després de les fotos de rigor decidim seguir fent cas al guarda de Juclar i comencem a resseguir la cresta en direcció oest cap al Pic de la Coma de Varilles (on no hem d'arribar) i al refugi de Cabana Sorda. La boira mai és bona companyia!

França! La boira amaga la coma de Varilles.

13:15. Crestejant cap al coll que ens separa de la Tossa de les Mussoles.

L'estany de l'Isla atrau totes les mirades.

Magnetisme.

14:10. Acabem de superar l'hora més dura de tota la Travessa! Aquesta tartera que podeu veure aquí l'esquerra ens ha fet suar de valent, però ara ja podem respirar alleujats i intentar relaxar els músculs de tot el cos!

La cosa ha començat a embolicar-se quan, en el coll, hem començat a seguir les ja mig dissoltes taques de pintura groga que ens havien de permetre superar la Tossa de les Mussoles per la seva pedregosa vessant sud-est. De seguida hem pogut constatar que ens trobàvem en el punt de "pas delicat sense massa problemes" de que ens havia parlat el guarda de Juclar. El "sense massa problemes" s'ha convertit en pocs minuts en un "sembla que tenim problemes" quan, enganxat a la roca com una mosca en una paret, la pedra ha començat a esmicolar-se sota els meus peus al més mínim moviment que intentava fer per avançar o fins i tot per retrocedir. Tot i no tractar-se d'una possible caiguda al buit, començar a relliscar per una pendent amb un grau d'inclinació tan pronunciat no era el més desitjable en aquells moments en que la motxilla feia més nosa que no pas servei.
Després d'uns minuts d'autèntic bloqueig, he pogut salvar la situació i he aconseguit situar-me a la zona de la tartera, molt segura comparada amb el lloc d'on venia. Però la Sílvia, per davant meu, no volia ser menys i ha vist com la seva seguretat s'esvaïa en pocs segons per deixar pas a la incertesa més absoluta. El bloqueig també ha acabat apoderant-se d'ella i l'ha obligada a enginyar-se-les per arribar també a la zona de la tartera.
Així doncs, a la tartera hem hagut de prendre la decisió d'abandonar la ruta de la cresta i d'agafar-nos a la única sortida possible: el descens per la tartera fins a l'estany de l'Isla, per continuar cap al refugi de Cabana Sorda pel camí de l'estany d'Anrodat.
I així ha estat com, amb penes i treballs, hem aconseguit sortir-nos'en d'aquesta! El preu: un penós descens "estil cranc" pel pedregar, i un parell de pantalons que ni el millor modista podria arreglar.

Arribant novament a l'estany de l'Isla. Aquesta la recordarem molt de temps!

L'Anrodat als nostres peus, ha quedat prou clar?

14:45. Després de dinar uns entrepans (fets amb la botifarra que ahir per sopar no em vaig menjar) a la vora de l'estany de l'Isla i amb l'Anrodat vigilant-nos, seguim un corriol que en pocs minuts ens ofereix aquestes vistes sobre l'estany d'Anrodat, i a la llunyania un teló de fons format per la carena dels Pessons, el Montmalús i l'Envalira, tots ells cims al voltant dels 2800m.

Una curta i senzilla baixada ens porta al costat de l'estany, on coincidim amb una parella amb la qual podem intercanviar informació. Ens acomiadem, ells marxant amunt cap a l'estany de l'Isla i nosaltres en direcció sud-oest cap al refugi de Cabana Sorda.

15:00. Direcció Cabana Sorda.

15:30. Arribant al refugi de Cabana Sorda.

El refugi lliure de Cabana Sorda ens rep amb un ramat de cavalls donant un toc pintoresc al paisatge, i amb boires, les mateixes que des d'ahir no paren d'entrar i sortir pels colls de la carena axial dels Pirineus. Aquí hi retrobem de nou el GRP, el mateix que hem abandonat fa unes quantes hores als prats de Manegor per enfilar-nos al Pic d'Anrodat. Si ara el seguíssim, en un parell d'hores arribaríem al refugi de Cóms de Jan, l'objectiu final de la jornada d'avui. Però el cansanci, el fred, les boires i la perspectiva d'haver de superar un nou coll fan que un cop entrem al refugi decidim, en pocs minuts, donar per acabada l'etapa d'avui. En aquest refugi hi ha lloc i el que també és molt important: llenya.

Cavalls pasturant al bell paratge de Cabana Sorda.

Una parella amb un nen i un nadó i dues parelles molt joves són els muntanyencs que ens trobem dins el refugi. Els joves juguen a cartes en una taula i, aparentment aliens a tot el que passa dins el refugi, pràcticament ni ens tornen la salutació. La mare jeu en una de les lliteres metàl·liques alletant el seu fill mentre el pare i el nen es barallen amb una soca de grans dimensions que intenten encabir forçadament dins la llar de foc. Necessiten escalfar el refugi per passar la nit amb el nadó.

Ocupem dues de les dotze lliteres que hi ha al refugi i, després de menjar una mica, la Sílvia decideix que ha arribat el moment de demostrar les seves habilitats a l'hora de fer foc. No defrauda els espectadors: en pocs minuts ja es troba atiant un foc que comença a cremar les branques que, (això ho desconeixíem), els quatre joves de les cartes han arrossegat muntanya amunt una bona estona per fer-se el sopar. Més tard seran prou hàbils per comunicar-nos que tota la fusta que estem cremant per pujar la temperatura ambiental estava destinada a coure el seu menjar! Ai aquesta joventut...

Amb la xemeneia fumejant, sortim del refugi per inspeccionar els voltants. Convenientment abrigats i esquivant cavalls, ens acostem a la vora de l'estany de Cabana Sorda, encaixat al fons d'un petit circ cobert de boires. Ens girem cap al refugi i se'ns infla l'ànima. Petits indrets com aquest, aïllat i humil, són el que donen sentit a aquest projecte. Uns llocs, uns moments, per guardar dins nostre per sempre més.